Gourmitis aventurers,
avui volia parlar-vos sobre l’existència del cinquè sabor. A la cuina podem identificar fàcilment el dolç de la mel, el salat del bacallà, l’amarg del carbassó i l’àcid del vinagre. Però que passa amb els aliments en els quals no podem identificar ningun d’aquests sabors?
Aquesta és la mateixa pregunta que es va plantejar Escoffier, un xef francès del S.XIX, que va identificar un sabor nou en una salsa de carn amb la que va estar experimentant. Els científics, regits pels principis del filòsof presocràtic Demòcrit (un dels ideòlegs de molts dels aspectes de la ciència moderna), no van considerar l’aportació premonitòria del xef, ja que creien que només hi havia 4 tipus diferents de sabors, d’acord amb les 4 diferents formes que podien tenir els àtoms de les coses que mengem.
Cent anys després de la proclama del xef francès, s’ha descobert que la llengua humana té unes terminacions sensorials específiques per detectar un cinquè sabor. Paral·lelament al seu treball, Ikeda (un químic japonès), va analitzar la sopa tradicional japonesa feta amb algues fermentades i va establir per primer cop l’existència de l’àcid glutàmic. El químic havia topat amb la substància química responsable de donar sabor al menjar japonès. Ikeda va batejar el cinquè sabor amb el nom “umami”, que en japonès significa “deliciós”. Alguns dels aliments que tenen una major concentració de glutamat són els formatges, la carn en general, peix, algues, tomàquet i els xampinyons.
Conèixer i distingir els sabors són aptituds imprescindibles per al bon cuiner creatiu, que li agrada innovar i experimentar amb els aromes i les diferents tessitures dels sabors.
Salut i fins aviat.
Elisabet.